Hi ha un moment
de la nostra vida que ens parem a pensar el que vivim diàriament, la sort que
tenim. I un d’aquest moments de reflexió ha estat el que he viscut quan vam
anar amb l’ Institut a la residència d’avis. Des del moment que vaig entrar i
ens van començar a explicar tot allò que havien viscut durant la Guerra Civil i
l’època de Franco, em vaig adonar de la sort que teníem, i del que ells havien
passat per a que nosaltres en el futur tinguéssim la sort
de tenir drets i llibertats individuals. Totes les històries, em van arribar al
cor, i personalment penso que aquestes experiències em van fer créixer com a
persona i ésser humà, que això realment és un valor que poca gent té, el fet de
ser humà, de ser persona.
Recordo totes
aquelles paraules que sortien de la boca d’aquella gent, aquells que havien
passat fam, d’altres que ploraven mentre es quedaven entrebancats en aquelles
paraules de dolor i llàgrimes, llàgrimes que t’arribaven al cor d’alguna
manera. Veure les seves cares de dolor penso que no té explicació, res del que
vaig sentir té cap mena d’explicació. En particular, hi va haver una historia
que em va fer plorar, sempre recordaré aquella dona i la seva vida, la seva
cruel història. Aquella dona entre llàgrimes i sense poder evitar el seu dolor,
va explicar la seva dura infantesa. Quan passaven gana, que els rics, els quals
ella anomenava “els senyorets”, no els donaven res per menjar. Quan va dir que
ella, amb sis anys i les seves germanes de quatre i nou, van dirigir-se damunt
una mula per exiliar-se, per un riu, on més gent corria sense direcció, i una
de les seves germanes va caure a l’aigua, i s’ofegava i sentia que no podia
agafar-la, però que algú que passava pel riu la va aixecar i en aquell moment
va sentir que havien salvat la vida de la seva germana. I suposo que una de les
històries que més em va marcar d’aquella senyora va ser la de la seva germana
de disset anys. Un dia els guàrdies civils van entrar a casa seva, i van abusar
sexualment de la seva germana i van emportar-se totes les seves coses de la
casa; ja fos els llits per dormir, les cadires, la poca roba que tenien, etc.
I aquesta
història és d’aquelles que t’arriben, que no pots evitar plorar, perquè hi ha
gent que té aquesta capacitat de connectar amb la situació de l’altra persona,
tenint com a conseqüència sentir el que ella està sofrint. És una experiència
que mai oblidaré, i que potser, amb l’ Institut no tornaré a anar-hi, però que
jo, personalment, aniré quan pugui tornar, perquè t’emportes el record, les
ganes de saber més, i sobretot, per què no, el respecte i l’ estima d’aquella
gent que al final es fan estimar.
Fiamma García